Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques, una a una, va rompre la tempesta,

i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,

obert i sens entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,

i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort